La finalitat commemorativa d’aquest dia és la sensibilització social sobre la salut mental. El 1992 la World Federation for Mental Health (WFMH) va constituir-se per equiparar salut mental i salut física, proposant-se per objectius els de sensibilitzar la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar iniciatives que en millorin l’atenció. O sia, millorar la qualitat de vida i defensar els drets de les persones amb malaltia mental i/o amb discapacitat mental.

Però… Què és la salut? Segons la Federació, la salut és “l’estat que permet el desenvolupament òptim físic, intel·lectual i afectiu del subjecte en la mesura que no pertorbi el desenvolupament dels seus semblants”; això és, un estat vital que va més enllà del simple bon funcionament físic de si mateix. També l’OMS descriu la salut en una línia de fons similar: és “un estat complet de benestar físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o condició patògena“. La mateixa institució es refereix concretament a la salut mental com un “estat de benestar en què l’individu és conscient de les capacitats pròpies, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat’. Així doncs, la salut mental és la base pel benestar i funcionament afectiu d’un individu i d’una comunitat; el concepte de salut mental va implícit en el de salut.

Com podem les síndiques, síndics, defensores i defensors municipals de greuges promoure i protegir els drets humans de les persones amb malaltia i/o discapacitat mental? Aquestes estan exposades a una sèrie de violacions dels drets humans i la sovintejada estigmatització que han d’afrontar fa que se les margini socialment i que no se’ls dispensi l’atenció ni els serveis ni els suports que necessiten per desenvolupar una vida plena a la comunitat. Com podem des de les defensories evitar aquests estigmes, discriminacions, vulneracions o violacions dels drets de les persones? Seguidament n’aportem algunes idees:

– A les nostres resolucions i quan per la matèria sigui pertinent, citant la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. Aquesta convenció és dret intern de l’ordenament  jurídic espanyol.

– En el treball diari i l’atenció a les persones, canviant actituds i millorant la sensibilització pròpia i exigir-la als respectius consistoris, a les organitzacions de persones discapacitades, a associacions de professionals, etcètera.

– De forma extensiva i com accions positives, més enllà de les competències, vetllant pels drets humans en les institucions de salut mental que hi hagi en els nostres municipis.

– Proposant medis per avaluar la qualitat de l’atenció pel que fa als drets humans; les persones han de poder presentar queixes en casos de violacions dels drets humans. Cal explicitar el què i el com.

– Aprofitant les ocasions protocol·làries, que són bastantes durant el mandat de les Sindiques i Síndics, per tal que l’Ajuntament augmenti el pressupost i el municipi inverteixi en salut mental. Una forma de fer-ho consisteix en capacitar el personal sensibilitzant-lo i formant-lo.

És un deure ètic. Les persones amb discapacitat mental necessiten suports a mida i cal preparar-se per a donar-los-hi. Cal actuar, primer directament amb les persones i segonament en les instàncies que ens  són pròpies, el Ajuntaments.

 

Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat

 

Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat

Acte del grup Tertúlies Santboianes per debatre sobre Participació Ciutadana.

 

De nou el grup Tertúlies Santboianes ens hem aplegat a Can Massallera per “tocar el tambor”. Hem convocat persones amigues, conegudes i saludades de la societat santboiana  per tal que, assistint a la tertúlia-taula rodona, participin en aquest acte públic i obert, primer escoltant i després dialogant. També hem practicat dos exercicis de democràcia directa: hem votat en un referèndum “ad hoc” (sobre si la ciutadania ha de tenir l’obligació o no de participar) i hem respost una consulta. Ambdues activitats s’han realitzat online. Tot escoltant els quatre ponents volíem palesar com n’és de fàcil interactuar  amb les TIC i com l’extensió d’aquestes eines han impactat i modificat comportaments i dinàmiques dels distints agents socials, la ciutadania, les associacions i les administracions públiques, principalment.

Ens han acompanyat quatre conciutadans ben actius i implicats en la participació ciutadana: Joan Ros, audiòleg; Mari Pau Martínez, responsable de la Plataforma Social Salesiana de Sant Boi-Salesians Sant Jordi; Paqui Soriano, advocada i mediadora, i Nico Cabezas, educador social i tècnic de projectes de governança de l’Ajuntament de Sant Boi. Totes i cada una d’aquestes persones han disposat de temps −limitat− per explicar-nos com han viscut  la participació, quina opinió els mereixia l’actual estat de la d’aquesta i com albiren el futur. Seguidament, hem entrat en el debat entre els ponents i finalment  amb el públic assistent al acte. A l’inici de l’acte, i una vegada fetes les presentacions de rigor, Xavier Fontbona ens ha instruït i ha coordinat la votació del primer referèndum ciutadà  organitzat per Tertúlies Santboianes. A les 21:10, amb 10’ de retard sobre l’horari previst, hem procedit a respondre la consulta, els  resultats de la qual s’han exposat al públic abans de finalitzar l’acte que ens aplegava. Quant a la valoració de l’activitat realitzada, una cop hem après la dinàmica de l’ús de l’instrument TIC,  hem acordat que els assistents podien fer-la des del seu domicili durant tot el dia 26, a mode de dia de reflexió, i el dia 27 l’organització els reenviaria els resultats per correu electrònic.

De diverses maneres i posicionaments complementaris −segons la meva opinió− els ponents, primer, i les assistentes, després, han anat esmentant els distints processos participatius que hi ha hagut a la ciutat, les dinàmiques, certes valoracions i crítiques al sistema. S’ha emfatitzat la necessitat de treballar els valors de la participació durant la infància dels ciutadans i ciutadanes, des de l’escola  i des del si de les organitzacions i les famílies. S’ha esmentat la necessitat que té la societat de repensar i de recrear els mètodes, eines i protocols de la participació, per a facilitar l’exercici del dret a la participació. Segur que em deixo molta tinta al tinter, però d’aquesta “tamborinada tertuliana” em ressonen alguns tocs, com ho són la constatació de l’interès social de la qüestió plantejada i del plantejament obert i interactiu amb tota la ciutadania, també aquella que no era present a l’acte, joves i ciutadania nouvinguda a la ciutat. Em quedo amb la idea que som ciutadania persistent.

Em quedo amb la idea que la participació ciutadana potser és un dret d’obligat compliment.

No hi ha drets humans sense conscienciació. Si no passem de les declaracions als fets, de l’ordre noètic al fenomelògic, de la potencia a l’acte sols ens resten paraules. Verba volant. Si les parts involucrades o stakeholders no els fem reals i possibles, no hi ha drets humans. Si no minimitzem els obstacles i resistències per fer que els drets siguin eficaços i eficients, ràpids en la seva realització i supervisió i amb els costos proporcionats, no hi ha drets humans. Seran paraules que la realitat haurà buidat de contingut i de l’èsperit que les va inspirar .

Ateses les evidents resistències i les explícites vulneracions del Drets Humans a tot nivell, també a les ciutats, els subjectes i objectes dels drets humans, les persones, hem de renovar-nos en la practica de la conscienciació. A aquest fin respon aquest article escrit amb motiu del dia Internacional dels drets humans. La comunicació i exigència d’aquest drets ha de ser constant i repetitiva. Fins a setanta vegades set per dir-ho clar. Els agents u operadors dels drets – com s’ens diu darrerament- tenim el deure de comunicar aquesta bona notícia. Tot comunica segons Watslawich, tant la paraula com el silenci. El Síndics hem de comunicar no sols l’existència del Drets i denunciar les vulneracions sinó que tenim l’obligació d’exercir-los i fer-los complir per els propis ciutadans corresponsables i de defensar-los tothora.

Així com en el rigor democràtic de la divisió de poders, el jutjador ha de jutjar i fer cumplir el jutjat, el ciutadà, sobirà, mandatari i origen dels tres poders ha de viure en societat segons els principis i l’acatament als drets humans, respectant-los i fent-los respectar si cal. Es un deure sagrat del qual no és pot dimitir si valorem la pau, la justicia i la lllibertat. Obliga sempre, des de que en tenim consciència fins que deixem de tenir-la. I com a dipositaris d’aquesta missió hem de difondre-la i posar-la al dia per activa i per pasiva, verbal i gestualment i per tots els medis haguts i per haver. És peremtori fer-ho proactivament, amb realisme i esperança. Si, si, he escrit amb “esperança” i hi afegeixo amb militancia en el “compromis-deure-obligació” en l’objectiu comú de l’expansió dels principis que fonamenten els drets i el coneixement dels drets humans un per un i tots en conjunt.

El Síndics i Sindiques, defensors i defensores municipals de greuges o de la ciutadania som, ens sabem o reconeixem com un d’aquelles institucions compromeses i obligades a assolir aquest objectiu. El nostre àmbit territorial de treball son les ciutats i els ciutadans constitueixen la raó de ser dels drets que s’exerceixen, es respecten i es defensen al bell mig de les nostres ciutats.

Els tres pilars on reposen els Drets Humans són, la llibertat, la justícia i la pau. Aquests tres pilars amb diferens proporcions, es composen d’una amalgama d’actituds d’alt valor estratègic per a als humans. Aquestes actituds que han estat llargament desitjades i s’han elaborat amb la tecnologia més preuada -la cultura i l’educació- son d’una extraordinaria volatilitat i avui més que mai tant vital com l’aire que respirem, l’aigua o la llum del sol. El producte d’aquest ingent tasca consisteix en l’accció de respecte per la Dignitat dels membres de la familia humana i el Repecte per als drets iguals i inalienables de cada membre d’aquesta familia.

A la Declaració dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948 sobta que la paraula PAU sols s’hagi escrit una vegada. Les al·lusions a la justícia són implícites en tot l’articulat i pel que fa a la llibertat és reitera en la majoria dels 30 articles de que consta la declaració.

Dels tres principis actius per bastir la societat humana, principis i pilars insubstituibles, penso que la pau és la primigènia de la que sorgeixen la llibertat i la justícia. S’objectarà que sense justícia és compromet la llibertat i per tant la pau. Penso que en algun moment de l’evolució, l’esser humà va entendre que el més convenient per a ell, era l’absència de conflicte. Un medi ambient pacífic en el que viure i deixar viure. Estar en pau i ser transmissor d’aquesta forma d’estar en societat. Fent-ho, va aprendre a respectar la llibertat dels altres, que també ho aprenguèren i des de la vivència de la llibertat se’n derivà el gust per la justícia a fi de mantenir l’status quo assolit en termes de pau. Tot plegat ha merescut el transcurs d’uns 35.000 anys aproximadament. La primera gran declaració de que tenim coneixement s’esdevingué el 1285 ac amb motiu del tractat de Cadeix signat entre el impreris hitita i egipci. És el primer tractat diplomàtic del qual se’n té constància escrita, i va ser formalitzat entre el faraó Ramsés II i el rei Huttusilis III, setze anys després de la batalla de Cadeix que va enfrontar a ambdós regnes. Tenim molt incorporat a occident el decàleg de Moisès. Amb tot, no és fins el 1948 que els humans resolem declarar solemnement que tenim i ens devem dignitat. Som acreedors i deutors de la dignitat per el simple i extraordinari fet de ser persones. I en aquest positiu i permament reconeixement consisteix l’avenç tecnològic, en el respecte, un profund i actiu respecte per a totes i cada un dels humans, de les persones, de les seves diferències. Activar el respecte és dignificar la persona respectada o grup de persones alhora que resulta dignificat qui l’exerceix i actua segons aquell principi. Tothom hi guanya: win-win.

La Justicia, la llibertat i la pau són els tres costats d’un triangle que contè l’esséncia i causa eficient del “ser persona” des de les òptiques, política, social i jurídica. aquesta esséncia es la dignitat. Dignitat “per se”, per esser i per estar en comunitat.

El mateix succeeix en les ciutats. Aquestes seran més humanes, més dignes i dignificants dels ciutadans en la mesura que en elles s’exerceixen els drets i les obligacions dimanants del fet de ser ciutadà – persona que viu a la ciutat- en llibertat, justicia i pau.

Enguany, des de el dia 1 a l 11 d’octubre, diferents municipis del principat i en el marc del projecte conjunt i col·laboratiu conegut com “ Ciutats constructores de Pau” acolliren a sis activistes per la pau amb la finalitat de conscienciar a la ciutadania sobre l’importancia de la lluita per la construcció de la pau i els drets humans tot sensibilitzant a les seves poblacions sobre aquest tema i donara conèixer les experiències dels activistes per la pau per a la prevenció de conflictes, els acords de pau i el manteniment d’una pau duradora.

Ara i aquí, els Síndics, ajustant-nos a les realitats de cada municipi també fem, com s’ha dit, una tasca continuada de conscienciació. Ho fem tot traslladant a la ciutadania la important idea que son ells, cada un d’ells i no els altres, els veritables constructors de la pau. Heus aci la corresponsabilització social. Ho són en tant que persones dignes i dignificants, en tant que membres d’una familia, d’una comunitat de veïns, d’una associació, una ampa, un consell de barri, una comissió de festes o un colectiu reivindicatiu, un partit polític o una plataforma. La ciutadania a ciutat s’exerceix 24 hores al dia 365 dies l’any vivint i convivent amb llibertat, justicia i pau. Que la societat on vius sigui digna exigeix la teva conscienciació, ciutadà que m’has llegit. No miris enfora, al Ajuntament o al parlament, primer mira`’t a tu. Passa-ho als teus amics, coneguts i saludats. Prent-ne consciència i actúa. Actúa ja. Altrament no hi han drets humans.