El dia 2 de gener de 2020 llegeixo amb atenció una notícia sobre algunes de les circumstàncies que envoltaven la senyora que el dia 30 de desembre va ofegar la seva filla de 10 anys a Girona. El dia que els mitjans van informar de la desgraciada notícia, a part de la consternació i condol envers la nena de 10 anys, vaig pensar en les causes i realitats que havien conduït a una persona, una mare, a matar la seva filla. En quin infern deu estar vivint aquesta persona? Avui la premsa informa que just feia unes setmanes (sense precisar més) s’havia iniciat un procediment de modificació de la capacitat envers la mare, un procés que no sempre és ràpid tal i com vaig explicar a l’entrevista que em van fer els informatius de Telecinco aquell mateix dia (vídeo, a partir del minut 10:53).
Les/els professionals que ens dediquem a tractar amb persones i famílies que promouen els procediments de modificació de la capacitat o incapacitació de les persones sabem de quins inferns estem parlant. Hi ha realitats personals i situacions relacionals que, tot i la discapacitat, són suportables amb els suports adients, i ho són tant per a les persones amb diversitat funcional com pels seus entorns propers; però molt a prop n’hi ha altres que no ho són.
Per molt que imagini situacions de fet i de dret en què viuen persones que no poden valer-se per si mateixes, que no tenen prou capacitats per viure autònomament, i que potencialment poden comprometre la seva vida o la d’altri, com n’és aquest cas, la realitat depassa en molt el que pugui imaginar.
L’infern de què parlo també el viuen les persones que han de prendre la decisió de iniciar un procediment d’incapacitació o de modificació de la capacitat, posem pel cas envers un progenitor o progenitora, o els pares o mares respecte dels fills o filles, o una germana respecte d’una altra. No és gens fàcil decidir-se a anar veure un advocat especialista en incapacitacions a explicar, aportar proves i finalment encarregar l’assumpte. Sóc testimoni del turment i de les contrarietats que tenen parents i familiars abans no prenen la decisió. Han de prendre decisions perquè els pares o mares, fills o filles o parents discapacitats no poden fer-ho per si soles, o no volen.
Algunes d’aquestes situacions es donen en contexts tant variats com en persones que pateixen retard mental (congènit o sobrevingut en circumstàncies com un accident), autisme, síndrome de Down, malaltia mental, esquizofrènia, Alzheimer, demència, Parkinson en fase aguda o trastorn bipolar en fase aguda.
En moltes ocasions es tracta de situacions silencioses, penoses, viscudes en una solitud que quan els operadors dits jurídics en tenim coneixement, no podem sinó que qualificar d’injustes i inhumanes; persones i entorns viuen amb una estoica ignorància de quins són els drets, les obligacions i les possibilitats d’intervenció jurídica i real per facilitar o vehicular els suports a què tenen dret.
Em consta la dificultat de prendre determinades decisions, però com advocat i mediador a Barcelona especialista en incapacitacions recomano que les persones, familiars i entorns parlin, consultin, cerquin ajuda experta i l’assessorament social i jurídic en benefici de les persones directament involucrades, de familiars i també de la comunitat. Cal parlar-ne. Hi ha professionals, associacions, entitats i organismes públics i/o privats ben disposats a escoltar.
Amb tot, no puc deixar de pensar, i des d’aquí em solidaritzo, amb els pares de la filla ja traspassada (qui sóc jo per jutjar-los!) i amb aquells/es familiars que cuidaven la filla quan la mare estava internada a l’hospital. Penso també en la nena de 10 anys… i sols sóc capaç de verbalitzar una fluixeta i tímida pregària, perquè crec en la bondat i perquè racionalment -ho escric com a pare que sóc-, els fets em resulten insuportables.