M’explico. Dues frases ens interpel·len: “Si no ho veig, no m’ho crec” i “Creure és crear”. Bona part de l’èxit d’un procés de mediació es desenvolupa a l’espai que hi ha entre aquestes dues frases. Els mediadors diem: “Qui té el poder són les parts”. No tan sols ho diem sinó que ens ho creiem, en tenim la convicció.
També creiem que amb la mediació retornem el poder del canvi “apoderant” qui sempre l’ha tingut i el té, és a dir, les persones vinculades per una situació que elles viuen, perceben o entenen com a conflictiva. Així mateix, els mediadors i les mediadores sabem que les parts, en moltes ocasions, no són conscients que són posseïdores exclusives d’aquest “poder”.
Les parts tenen tota la capacitat d’obrar per assolir acords, per operar i per activar “el” o “els” canvis. És a dir, les persones, per mitjà del diàleg, poden crear i transformar la seva pròpia realitat. El secret per activar el canvi depèn d’elles. Quan les persones s’asseuen per primera vegada a la taula de mediació, els mediadors sabem que també hi ha els acords “en potència”. I també sabem que mesclat en la realitat de les parts hi han les més diverses barreres i resistències que impediran els acords.
En el treball d’acompanyament i conducció del procés de mediació hem de fer aflorar aquelles potencialitats d’ambdues parts en benefici propi i, molt possiblement, de terceres persones afectades per la situació conflictiva. Igualment, hem de restablir i equilibrar posicions entre les persones, polir les arestes, trencar les sagetes i dards enverinats i detectar i dissoldre les resistències. Com deia un professor de filosofia: “Hem de passar de l’ordre noètic al fenomenològic, de la potència a l’ acte”. Aquesta missió que coneixem bé les mediadores i els mediadors, tenim el mandat legal i l’obligació moral de fer-los-hi avinents a les persones que han sol·licitat i s’han avingut a cercar els acords en un procés de mediació.
Els mediadors també creiem que l’inici de l’acció transformadora, un primer efecte de la mediació, s’assoleix quan les persones es disposen a dialogar entre elles i davant d’una persona imparcial. És més, tot comença quan el mediador contacta amb una de les parts per proposar-li la mediació, o encara abans, tot comença quan algú és conscient que té un problema i cerca ajuda o la hi proposen.
Recentment he escoltat una magistrada que afirmava que la mediació -abandonant, sortosament ja, l’adjectiu d’ “alternatiu”- és una forma real d’impartir justícia atès que actua en el si dels conflictes reals que pateixen les persones, i no tant sobre els efectes jurídics, drets i obligacions derivades d’aquells conflictes. En altres paraules, en molts casos el procés judicial passarà, i s’executarà el que va estar jutjat, però els conflictes personals romandran, en molts casos, agreujats per un seguit de sentències. La mediació ha de treballar amb els conflictes reals de les persones, més que amb els seus drets i obligacions. Aquesta és una “idea-força” que cal potenciar i clarificar: la solució acordada passa per l’abordatge dels conflictes reals entre les parts; en primer lloc de les premisses i situacions conflictives en tota la seva amplitud, i en segon lloc de les solucions, acords o pactes.
Així doncs, aquestes creences que tenim els mediadors i les mediadores les hem de traslladar, comunicar, inculcar -diria jo-, a les parts “mediades”, als subjectes principals del procés de mediació. Resulta determinant que les parts ho assumeixin, que en prenguin consciència, que s’ho creguin. No n’hi ha prou que en tinguin un coneixement intel·lectual o que se’ls informi per garantir els seus drets i per respectar la seva llibertat alhora que es fa efectiu el principi de la voluntarietat. Certament sí, això ha de ser així, però cal focalitzar incisivament tot apel·lant a la intel·ligència de les persones que s’han de creure que la solució, els acords, els pactes i el canvi depèn únicament d’ells. Cal que els mediadors no avancem en la mediació si observem que aquesta presa de consciència de les parts no s’assoleix. Això resulta d’aquesta manera per l’evidència contrastada que si les persones no creuen en quelcom, no crearan les bases, les condicions, les actituds i les circumstàncies favorables als acords i, consegüentment, no veuran realitzades les expectatives de canvi o bé una part perjudicarà la possibilitat i el treball efectiu de l’altra. Cal que els mediadors, “in mediando” hi dediquem el temps necessari, que no menystinguem aquesta fase del procés.
Altrament, el desacord i la frustració està assegurada. D’alguna manera, el costum dominant en la cultura del conflicte, el sistema imperant es fonamenta en el fet que els problemes d’uns els solucionen uns altres. La delegació funciona així: “Jo em complico la vida i tu me la «descompliques», jo inverteixo energies i vitalitat en problematitzar un entorn i altres es guanyen la vida per dirimir sobre aquells problemes”. Així, resulta que el sistema ha inoculat als actors la creença que la solució la tenen altres, els experts, els professionals dels conflictes d’ “altri”, però mai un mateix. Aquesta perversa creença inserida en la consciència de la ciutadania és la gran resistència i dificultat amb què ens trobem els mediadors i les mediadores. És més, a parer meu és una de les causes per les quals no s’assoleixen acords ja que les parts no s’ho creuen, no són conscients del seu propi poder, de la seva capacitat transformadora. I com que no s’ho creuen, no ho visualitzem com a possible i, lògicament però equivocadament, no creen la seva nova realitat. Si fossin creients, possiblement actuarien en el canvi, o almenys el facilitarien.
- No m’ho puc creure! -digué Alícia.
- No pots? -digué la Reina en to compassiu-. Intenta-ho una altra vegada: respira fondo i tanca els ulls.
Alícia somrigué.
- És inútil intentar-ho -digué-. Hom no pot creure coses impossibles.
- Jo m’atreviria a dir que no has practicat suficient -digué la Reina-. Quan tenia la teva edat, sempre ho feia durant mitja hora cada dia! Caram! De vegades m’he cregut fins a sis coses impossibles abans del desdejuni.”
Carroll, Lewis: “Alícia a través del mirall”