El dia 2 de gener de 2020 llegeixo amb atenció una notícia sobre algunes de les circumstàncies que envoltaven la senyora que el dia 30 de desembre va ofegar la seva filla de 10 anys a Girona. El dia que els mitjans van informar de la desgraciada notícia, a part de la consternació i condol envers la nena de 10 anys, vaig pensar en les causes i realitats que havien conduït a una persona, una mare, a matar la seva filla. En quin infern deu estar vivint aquesta persona? Avui la premsa informa que just feia unes setmanes (sense precisar més) s’havia iniciat un procediment de modificació de la capacitat envers la mare, un procés que no sempre és ràpid tal i com vaig explicar a l’entrevista que em van fer els informatius de Telecinco aquell mateix dia (vídeo, a partir del minut 10:53).
Les/els professionals que ens dediquem a tractar amb persones i famílies que promouen els procediments de modificació de la capacitat o incapacitació de les persones sabem de quins inferns estem parlant. Hi ha realitats personals i situacions relacionals que, tot i la discapacitat, són suportables amb els suports adients, i ho són tant per a les persones amb diversitat funcional com pels seus entorns propers; però molt a prop n’hi ha altres que no ho són.
Per molt que imagini situacions de fet i de dret en què viuen persones que no poden valer-se per si mateixes, que no tenen prou capacitats per viure autònomament, i que potencialment poden comprometre la seva vida o la d’altri, com n’és aquest cas, la realitat depassa en molt el que pugui imaginar.
L’infern de què parlo també el viuen les persones que han de prendre la decisió de iniciar un procediment d’incapacitació o de modificació de la capacitat, posem pel cas envers un progenitor o progenitora, o els pares o mares respecte dels fills o filles, o una germana respecte d’una altra. No és gens fàcil decidir-se a anar veure un advocat especialista en incapacitacions a explicar, aportar proves i finalment encarregar l’assumpte. Sóc testimoni del turment i de les contrarietats que tenen parents i familiars abans no prenen la decisió. Han de prendre decisions perquè els pares o mares, fills o filles o parents discapacitats no poden fer-ho per si soles, o no volen.
Algunes d’aquestes situacions es donen en contexts tant variats com en persones que pateixen retard mental (congènit o sobrevingut en circumstàncies com un accident), autisme, síndrome de Down, malaltia mental, esquizofrènia, Alzheimer, demència, Parkinson en fase aguda o trastorn bipolar en fase aguda.
En moltes ocasions es tracta de situacions silencioses, penoses, viscudes en una solitud que quan els operadors dits jurídics en tenim coneixement, no podem sinó que qualificar d’injustes i inhumanes; persones i entorns viuen amb una estoica ignorància de quins són els drets, les obligacions i les possibilitats d’intervenció jurídica i real per facilitar o vehicular els suports a què tenen dret.
Em consta la dificultat de prendre determinades decisions, però com advocat i mediador a Barcelona especialista en incapacitacions recomano que les persones, familiars i entorns parlin, consultin, cerquin ajuda experta i l’assessorament social i jurídic en benefici de les persones directament involucrades, de familiars i també de la comunitat. Cal parlar-ne. Hi ha professionals, associacions, entitats i organismes públics i/o privats ben disposats a escoltar.
Amb tot, no puc deixar de pensar, i des d’aquí em solidaritzo, amb els pares de la filla ja traspassada (qui sóc jo per jutjar-los!) i amb aquells/es familiars que cuidaven la filla quan la mare estava internada a l’hospital. Penso també en la nena de 10 anys… i sols sóc capaç de verbalitzar una fluixeta i tímida pregària, perquè crec en la bondat i perquè racionalment –ho escric com a pare que sóc-, els fets em resulten insuportables.
Aquest va ser el lema de la Diada mundial de la salut mental. Al món es calcula que hi ha 450 milions de persones que viuen amb una enfermendad mental. El canvi de paradigma per a les persones amb discapacitat intel·lectual i de el desenvolupament i els operadors de l’tercer sector consisteix, ni més ni menys que en la facilitació dels suports necessaris i adaptats a les persones que tenen capacitats diferents.
Amb el present article, el Forum de Síndics i Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya es fa ressò de la recomanació número 67 de l’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España fet pel Comitè dels Drets de les Persones amb Discapacitats el 9 d’abril de 2019. L’ONU, a la seva pàgina web, ofereix dades impactants: la població mundial és de set mil milions de persones, de les quals més de mil milions tenen algun tipus de diversitat funcional (una de cada set); més de cent milions són infants i tenen quatre vegades més possibilitats de ser víctimes d’algun tipus de violència; el 80% de persones amb diversitat funcional viuen en països en desenvolupament; el 50% de les persones amb diversitat funcional no tenen accés a la sanitat; finalment, 160 països han signat la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD).
El Consell d’Europa preveu que el 2020, o sigui, demà mateix, una cinquena part de la població de la UE tindrà alguna forma de diversitat funcional. La UE i tots els seus estats membres són part de la CDPD, important acord que va entrar en vigor el gener de 2011 i ha orientat el contingut de la que ha estat l’Estratègia Europea sobre Discapacitat 2010-2020. A Espanya, l’any 2017 hi havia 3.177.531 ciutadans amb diversitat funcional, dels quals 1.581.417 són dones i 1.596.114 són homes. A Catalunya, a 2018, les persones amb diversitat funcional eren 577.028, de les quals 61.258 s’ubiquen al Baix Llobregat i 7.707 resideixen a Sant Boi de Llobregat, per posar un exemple de ciutat de més de 20.000 habitants.
No és objecte d’aquesta col·laboració entrar en la polèmica del nomen iuris entre els conceptes de discapacitat o diversitat funcional; havent sorgit el darrer el 2005 en el Foro de Vida Independiente. Amb tot, com en el món jurídic, la realitat no és la que diuen les parts que és, sinó la que és. Estem centrats en les persones i les seves circumstàncies, que és el que ens defineix i dignifica.
El Secretari General de la ONU, António Guterres, expressa la intencionalitat de la celebració d’aquest dia Internacional, en què es pretén “reafirmar el compromís de treballar junts per un món millor que sigui inclusiu, equitatiu i sostenible per a tothom, i en què els drets de les persones amb discapacitat es facin plenament efectius”. A tal efecte està previst que el dia 3 de desembre d’enguany es presenti l’Informe Fonamental de la ONU sobre Discapacitat i Desenvolupament, 2018, realització del ODS per, per a i amb persones amb Discapacitat.
Les Síndiques i Síndics Municipals de Greuges de Catalunya tenim com a missió principal la defensa de la ciutadania en les situacions en què hagi estat agreujada per l’activitat -activa o passiva- de l’administració municipal. Amb creixent interès i implicació incorporem en les nostres intervencions els principis i exigències legals derivades de l’aplicació en els municipis dels deures i obligacions derivades de la CDPD, convenció que a Espanya va entrar en vigor el 3 de maig de 2008.
Com tot ésser viu, les normes jurídiques tenen vida, evolucionen. La CDPD s’ha de desplegar, interpretar i aplicar en els Estats membres i òbviament en els municipis fent realitat el principi de subsidiarietat. En aquest sentit, cal conèixer les recomanacions de l’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España*. La recomanació número 65 s’adreça, entre altres, directament a les administracions locals i, per tant, a aquelles institucions que tenen la missió de fiscalitzar l’actuació dels Ajuntaments i de vetllar per l’assoliment i respecte del drets humans a la ciutat.
L’informe en qüestió fa una anàlisi exhaustiva dels compliments i dels incompliments que l’Estat espanyol està fent de la CDPD. La seva acurada lectura és un exercici d’immersió en la realitat social, cultural i política de les circumstàncies adverses en què han de viure i conviure les persones amb diversitat funcional. Consta dels reconeixements dels avenços assolits, com la Llei Orgànica 2/2018, que modifica la Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General, com a primer pas per garantir el dret de totes les persones amb discapacitat a votar sense patir discriminació. Em recorda a la bona pràctica de l’examen de consciència (actualment en diríem fer un escanejat de la realitat) prèvia al reconeixement de les mancances, avui seria fer un DAFO ad hoc, per acabar amb el també clàssic propòsit d’esmena o pla d’acció.
Seria interessant que els consistoris adoptessin mesures i orientessin polítiques seguint les recomanacions de l’esmentat Comitè, i més quan afecten a un percentatge elevat de la població, seguint amb l’exemple de Sant Boi de Llobregat, on afecta a un 9% de la població, la minoria majoritària. D’entre totes les observacions del Comitè en destaca i reclama l’atenció de l’Estat pel que fa referència a l’article 17 de de la CDPD relatiu a la protecció de la integritat de les persones i el 24, relatiu a l’educació inclusiva. L’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España és d’obligada lectura, per activar una fonamental presa de consciència i positiva acció transformadora.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
* El Comitè del Drets de les Persones amb discapacitat de la ONU, el 18 i 19 de març de 2019, ha emès un segon informe sobre la revisió del grau de compliment del tractat CDPD. Vegeu en el link l’informe complert en aquest enllaç.
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat
Quan la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD*), en el seu article 12 expressa literalment que “els Estats Parts reconeixeran que les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la vida”, la primera cosa que ens diu és que fins avui dia els Estats no reconeixien tots els drets de les persones amb discapacitat. Amb altres paraules, eren reconeguts com a ciutadans de categoria diferent. Uns juguen a la primera lliga i altres, precisament els discapacitats per raó de la seva diferència, juguen en lligues distintes, evidentment inferiors.
El segon mandat, ara ja normatiu i vinculant derivat del preceptiu reconeixement, és que “les persones amb… tenen… en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la…”. Ara completem els punts suspensius amb les paraules que manquen: ‘discapacitat‘, ‘capacitat jurídica‘ i ‘vida‘. Conclusió: totes les persones, pel simple i genuí fet de ser-ho, tenim els mateixos drets, tots els drets. Perquè en temps de clarificacions, tots vol dir tots.
La CDPD no s’oblida d’explicar i ordenar la praxi de com dur a terme el fonamental reconeixement de forma real i efectiva. No sols reconeix un dret, sinó que el regularitza per a què els obligats (els Estats amb els seus poders al servei de la ciutadania) els facin reals i possibles en termes d’eficàcia i eficiència, de les quals la ciutadania som creditors corresponsables.
Els i les Síndiques Municipals de Greuges de Catalunya ens sentim plenament vinculats i apel·lats pel mandat taxatiu de l’esmentat article 12 de la CDPD i ens reiterem en la decidida defensa de tots els drets de les persones. Principalment en les que necessiten suport i mesures relatives a l’exercici de la capacitat jurídica fent-ho explicitar als respectius ajuntaments, per a què proporcionin les salvaguardes adequades i efectives per impedir els abusos de conformitat amb el dret internacional en matèria de drets humans.
Fent-nos plenament solidaris amb les persones amb discapacitat recordem als Ajuntaments que les salvaguardes adequades que inspirin les polítiques al respecte han d’assegurar:
1) que les mesures relatives a l’exercici de la capacitat jurídica respectin els drets, la voluntat i les preferències de la persona;
2) que no hi hagi conflicte d’interessos ni influència indeguda;
3) que siguin proporcionades i adaptades a les circumstàncies de la persona;
4) que s’apliquin en el termini més curt possible
5) que estiguin subjectes a exàmens periòdics per part d’una autoritat o òrgan judicial, competent, independent i imparcial.
El Consell de Ministres del 21 de setembre passat el govern va informar sobre l’avantprojecte de Llei , que en correspondència amb l’expressat pretén una reforma de la legislació civil i processal en matèria de discapacitat.
(*) La CDPD és va aprovar a Nova York el 13 de desembre de 2006 i va ser ratificada per l’Estat espanyol el 23 de novembre de 2017. Per tant, està plenament i íntegrament inserida a l’ordenament jurídic i s’ha de complir i fer-se complir pel poder que correspongui.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat
La finalitat commemorativa d’aquest dia és la sensibilització social sobre la salut mental. El 1992 la World Federation for Mental Health (WFMH) va constituir-se per equiparar salut mental i salut física, proposant-se per objectius els de sensibilitzar la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar iniciatives que en millorin l’atenció. O sia, millorar la qualitat de vida i defensar els drets de les persones amb malaltia mental i/o amb discapacitat mental.
Però… Què és la salut? Segons la Federació, la salut és “l’estat que permet el desenvolupament òptim físic, intel·lectual i afectiu del subjecte en la mesura que no pertorbi el desenvolupament dels seus semblants”; això és, un estat vital que va més enllà del simple bon funcionament físic de si mateix. També l’OMS descriu la salut en una línia de fons similar: és “un estat complet de benestar físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o condició patògena“. La mateixa institució es refereix concretament a la salut mental com un “estat de benestar en què l’individu és conscient de les capacitats pròpies, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat’. Així doncs, la salut mental és la base pel benestar i funcionament afectiu d’un individu i d’una comunitat; el concepte de salut mental va implícit en el de salut.
Com podem les síndiques, síndics, defensores i defensors municipals de greuges promoure i protegir els drets humans de les persones amb malaltia i/o discapacitat mental? Aquestes estan exposades a una sèrie de violacions dels drets humans i la sovintejada estigmatització que han d’afrontar fa que se les margini socialment i que no se’ls dispensi l’atenció ni els serveis ni els suports que necessiten per desenvolupar una vida plena a la comunitat. Com podem des de les defensories evitar aquests estigmes, discriminacions, vulneracions o violacions dels drets de les persones? Seguidament n’aportem algunes idees:
– A les nostres resolucions i quan per la matèria sigui pertinent, citant la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. Aquesta convenció és dret intern de l’ordenament jurídic espanyol.
– En el treball diari i l’atenció a les persones, canviant actituds i millorant la sensibilització pròpia i exigir-la als respectius consistoris, a les organitzacions de persones discapacitades, a associacions de professionals, etcètera.
– De forma extensiva i com accions positives, més enllà de les competències, vetllant pels drets humans en les institucions de salut mental que hi hagi en els nostres municipis.
– Proposant medis per avaluar la qualitat de l’atenció pel que fa als drets humans; les persones han de poder presentar queixes en casos de violacions dels drets humans. Cal explicitar el què i el com.
– Aprofitant les ocasions protocol·làries, que són bastantes durant el mandat de les Sindiques i Síndics, per tal que l’Ajuntament augmenti el pressupost i el municipi inverteixi en salut mental. Una forma de fer-ho consisteix en capacitar el personal sensibilitzant-lo i formant-lo.
És un deure ètic. Les persones amb discapacitat mental necessiten suports a mida i cal preparar-se per a donar-los-hi. Cal actuar, primer directament amb les persones i segonament en les instàncies que ens són pròpies, el Ajuntaments.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat