El dia 2 de gener de 2020 llegeixo amb atenció una notícia sobre algunes de les circumstàncies que envoltaven la senyora que el dia 30 de desembre va ofegar la seva filla de 10 anys a Girona. El dia que els mitjans van informar de la desgraciada notícia, a part de la consternació i condol envers la nena de 10 anys, vaig pensar en les causes i realitats que havien conduït a una persona, una mare, a matar la seva filla. En quin infern deu estar vivint aquesta persona? Avui la premsa informa que just feia unes setmanes (sense precisar més) s’havia iniciat un procediment de modificació de la capacitat envers la mare, un procés que no sempre és ràpid tal i com vaig explicar a l’entrevista que em van fer els informatius de Telecinco aquell mateix dia (vídeo, a partir del minut 10:53).
Les/els professionals que ens dediquem a tractar amb persones i famílies que promouen els procediments de modificació de la capacitat o incapacitació de les persones sabem de quins inferns estem parlant. Hi ha realitats personals i situacions relacionals que, tot i la discapacitat, són suportables amb els suports adients, i ho són tant per a les persones amb diversitat funcional com pels seus entorns propers; però molt a prop n’hi ha altres que no ho són.
Per molt que imagini situacions de fet i de dret en què viuen persones que no poden valer-se per si mateixes, que no tenen prou capacitats per viure autònomament, i que potencialment poden comprometre la seva vida o la d’altri, com n’és aquest cas, la realitat depassa en molt el que pugui imaginar.
L’infern de què parlo també el viuen les persones que han de prendre la decisió de iniciar un procediment d’incapacitació o de modificació de la capacitat, posem pel cas envers un progenitor o progenitora, o els pares o mares respecte dels fills o filles, o una germana respecte d’una altra. No és gens fàcil decidir-se a anar veure un advocat especialista en incapacitacions a explicar, aportar proves i finalment encarregar l’assumpte. Sóc testimoni del turment i de les contrarietats que tenen parents i familiars abans no prenen la decisió. Han de prendre decisions perquè els pares o mares, fills o filles o parents discapacitats no poden fer-ho per si soles, o no volen.
Algunes d’aquestes situacions es donen en contexts tant variats com en persones que pateixen retard mental (congènit o sobrevingut en circumstàncies com un accident), autisme, síndrome de Down, malaltia mental, esquizofrènia, Alzheimer, demència, Parkinson en fase aguda o trastorn bipolar en fase aguda.
En moltes ocasions es tracta de situacions silencioses, penoses, viscudes en una solitud que quan els operadors dits jurídics en tenim coneixement, no podem sinó que qualificar d’injustes i inhumanes; persones i entorns viuen amb una estoica ignorància de quins són els drets, les obligacions i les possibilitats d’intervenció jurídica i real per facilitar o vehicular els suports a què tenen dret.
Em consta la dificultat de prendre determinades decisions, però com advocat i mediador a Barcelona especialista en incapacitacions recomano que les persones, familiars i entorns parlin, consultin, cerquin ajuda experta i l’assessorament social i jurídic en benefici de les persones directament involucrades, de familiars i també de la comunitat. Cal parlar-ne. Hi ha professionals, associacions, entitats i organismes públics i/o privats ben disposats a escoltar.
Amb tot, no puc deixar de pensar, i des d’aquí em solidaritzo, amb els pares de la filla ja traspassada (qui sóc jo per jutjar-los!) i amb aquells/es familiars que cuidaven la filla quan la mare estava internada a l’hospital. Penso també en la nena de 10 anys… i sols sóc capaç de verbalitzar una fluixeta i tímida pregària, perquè crec en la bondat i perquè racionalment –ho escric com a pare que sóc-, els fets em resulten insuportables.
Aquest va ser el lema de la Diada mundial de la salut mental. Al món es calcula que hi ha 450 milions de persones que viuen amb una enfermendad mental. El canvi de paradigma per a les persones amb discapacitat intel·lectual i de el desenvolupament i els operadors de l’tercer sector consisteix, ni més ni menys que en la facilitació dels suports necessaris i adaptats a les persones que tenen capacitats diferents.
Amb el present article, el Forum de Síndics i Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya es fa ressò de la recomanació número 67 de l’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España fet pel Comitè dels Drets de les Persones amb Discapacitats el 9 d’abril de 2019. L’ONU, a la seva pàgina web, ofereix dades impactants: la població mundial és de set mil milions de persones, de les quals més de mil milions tenen algun tipus de diversitat funcional (una de cada set); més de cent milions són infants i tenen quatre vegades més possibilitats de ser víctimes d’algun tipus de violència; el 80% de persones amb diversitat funcional viuen en països en desenvolupament; el 50% de les persones amb diversitat funcional no tenen accés a la sanitat; finalment, 160 països han signat la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD).
El Consell d’Europa preveu que el 2020, o sigui, demà mateix, una cinquena part de la població de la UE tindrà alguna forma de diversitat funcional. La UE i tots els seus estats membres són part de la CDPD, important acord que va entrar en vigor el gener de 2011 i ha orientat el contingut de la que ha estat l’Estratègia Europea sobre Discapacitat 2010-2020. A Espanya, l’any 2017 hi havia 3.177.531 ciutadans amb diversitat funcional, dels quals 1.581.417 són dones i 1.596.114 són homes. A Catalunya, a 2018, les persones amb diversitat funcional eren 577.028, de les quals 61.258 s’ubiquen al Baix Llobregat i 7.707 resideixen a Sant Boi de Llobregat, per posar un exemple de ciutat de més de 20.000 habitants.
No és objecte d’aquesta col·laboració entrar en la polèmica del nomen iuris entre els conceptes de discapacitat o diversitat funcional; havent sorgit el darrer el 2005 en el Foro de Vida Independiente. Amb tot, com en el món jurídic, la realitat no és la que diuen les parts que és, sinó la que és. Estem centrats en les persones i les seves circumstàncies, que és el que ens defineix i dignifica.
El Secretari General de la ONU, António Guterres, expressa la intencionalitat de la celebració d’aquest dia Internacional, en què es pretén “reafirmar el compromís de treballar junts per un món millor que sigui inclusiu, equitatiu i sostenible per a tothom, i en què els drets de les persones amb discapacitat es facin plenament efectius”. A tal efecte està previst que el dia 3 de desembre d’enguany es presenti l’Informe Fonamental de la ONU sobre Discapacitat i Desenvolupament, 2018, realització del ODS per, per a i amb persones amb Discapacitat.
Les Síndiques i Síndics Municipals de Greuges de Catalunya tenim com a missió principal la defensa de la ciutadania en les situacions en què hagi estat agreujada per l’activitat -activa o passiva- de l’administració municipal. Amb creixent interès i implicació incorporem en les nostres intervencions els principis i exigències legals derivades de l’aplicació en els municipis dels deures i obligacions derivades de la CDPD, convenció que a Espanya va entrar en vigor el 3 de maig de 2008.
Com tot ésser viu, les normes jurídiques tenen vida, evolucionen. La CDPD s’ha de desplegar, interpretar i aplicar en els Estats membres i òbviament en els municipis fent realitat el principi de subsidiarietat. En aquest sentit, cal conèixer les recomanacions de l’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España*. La recomanació número 65 s’adreça, entre altres, directament a les administracions locals i, per tant, a aquelles institucions que tenen la missió de fiscalitzar l’actuació dels Ajuntaments i de vetllar per l’assoliment i respecte del drets humans a la ciutat.
L’informe en qüestió fa una anàlisi exhaustiva dels compliments i dels incompliments que l’Estat espanyol està fent de la CDPD. La seva acurada lectura és un exercici d’immersió en la realitat social, cultural i política de les circumstàncies adverses en què han de viure i conviure les persones amb diversitat funcional. Consta dels reconeixements dels avenços assolits, com la Llei Orgànica 2/2018, que modifica la Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General, com a primer pas per garantir el dret de totes les persones amb discapacitat a votar sense patir discriminació. Em recorda a la bona pràctica de l’examen de consciència (actualment en diríem fer un escanejat de la realitat) prèvia al reconeixement de les mancances, avui seria fer un DAFO ad hoc, per acabar amb el també clàssic propòsit d’esmena o pla d’acció.
Seria interessant que els consistoris adoptessin mesures i orientessin polítiques seguint les recomanacions de l’esmentat Comitè, i més quan afecten a un percentatge elevat de la població, seguint amb l’exemple de Sant Boi de Llobregat, on afecta a un 9% de la població, la minoria majoritària. D’entre totes les observacions del Comitè en destaca i reclama l’atenció de l’Estat pel que fa referència a l’article 17 de de la CDPD relatiu a la protecció de la integritat de les persones i el 24, relatiu a l’educació inclusiva. L’informe Observaciones finales sobre los informes periódicos segundo y tercero combinados de España és d’obligada lectura, per activar una fonamental presa de consciència i positiva acció transformadora.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
* El Comitè del Drets de les Persones amb discapacitat de la ONU, el 18 i 19 de març de 2019, ha emès un segon informe sobre la revisió del grau de compliment del tractat CDPD. Vegeu en el link l’informe complert en aquest enllaç.
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat
Com cada any, el dia 21 de gener es celebra el Dia Europeu de la Mediació. En aquesta ocasió, la televisió pública Betevé em va convidar a participar en una entrevista (vídeo, minut 31:35) als informatius per parlar sobre què és la Mediació i les seves principals característiques.
Vam diferenciar els diferents tipus i àmbits de la mediació, des de la “Mediació Pública”, que afecta i és impulsada per Ajuntaments, Generalitat, Diputació… fins a l’àmbit de la “Mediació Privada” que afecta aspectes civils com la mediació familiar en temes como el règim de visites, pensió d’aliments, incompliment de sentències… o també en aspectes mercantils, per reclamacions inferiors a 2000 euros.
Certament, com a persones, ciutadans, parella, empresa, associació, fundació… venim de la cultura del conflicte, del litigi. Però cada vegada més s’està apostant per vies alternatives de resolució del conflicte i la mediació n’és la principal. La Llei 15/2009 de Mediació en l’àmbit privat apunta en aquesta direcció i assenyala la figura del mediador com a facilitador i professional especialista en aquest procés, coneixedor dels procediments, habilitats i tècniques de resolució de conflictes.
De fet, l’accés a la mediació ja és una realitat promoguda des dels mateixos jutjats, on en funció del cas tens l’opció d’acudir al servei d’orientació a la mediació i accedir a una mediació com a alternativa prèvia al procés judicial, evidentment sempre que hi hagi voluntat de les parts per voler dialogar i recórrer a aquesta via.
Quan és el cas, la mediació resulta una opció que presenta molts avantatges respecte un procés judicial, a part d’una significativa reducció del temps en la resolució del conflicte, un menor cost econòmic i emocional, suposa que les parts mantenen el poder de decisió sobre com resoldre el conflicte (cosa que es perd en el procediment judicial) i en tot cas, els acords assolits a través de la mediació i recollits en una “acta final” tenen la mateixa validesa legal i executivitat que una sentència judicial si són elevats a públics davant de notari.
Quan la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD*), en el seu article 12 expressa literalment que “els Estats Parts reconeixeran que les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la vida”, la primera cosa que ens diu és que fins avui dia els Estats no reconeixien tots els drets de les persones amb discapacitat. Amb altres paraules, eren reconeguts com a ciutadans de categoria diferent. Uns juguen a la primera lliga i altres, precisament els discapacitats per raó de la seva diferència, juguen en lligues distintes, evidentment inferiors.
El segon mandat, ara ja normatiu i vinculant derivat del preceptiu reconeixement, és que “les persones amb… tenen… en igualtat de condicions que les altres en tots els aspectes de la…”. Ara completem els punts suspensius amb les paraules que manquen: ‘discapacitat‘, ‘capacitat jurídica‘ i ‘vida‘. Conclusió: totes les persones, pel simple i genuí fet de ser-ho, tenim els mateixos drets, tots els drets. Perquè en temps de clarificacions, tots vol dir tots.
La CDPD no s’oblida d’explicar i ordenar la praxi de com dur a terme el fonamental reconeixement de forma real i efectiva. No sols reconeix un dret, sinó que el regularitza per a què els obligats (els Estats amb els seus poders al servei de la ciutadania) els facin reals i possibles en termes d’eficàcia i eficiència, de les quals la ciutadania som creditors corresponsables.
Els i les Síndiques Municipals de Greuges de Catalunya ens sentim plenament vinculats i apel·lats pel mandat taxatiu de l’esmentat article 12 de la CDPD i ens reiterem en la decidida defensa de tots els drets de les persones. Principalment en les que necessiten suport i mesures relatives a l’exercici de la capacitat jurídica fent-ho explicitar als respectius ajuntaments, per a què proporcionin les salvaguardes adequades i efectives per impedir els abusos de conformitat amb el dret internacional en matèria de drets humans.
Fent-nos plenament solidaris amb les persones amb discapacitat recordem als Ajuntaments que les salvaguardes adequades que inspirin les polítiques al respecte han d’assegurar:
1) que les mesures relatives a l’exercici de la capacitat jurídica respectin els drets, la voluntat i les preferències de la persona;
2) que no hi hagi conflicte d’interessos ni influència indeguda;
3) que siguin proporcionades i adaptades a les circumstàncies de la persona;
4) que s’apliquin en el termini més curt possible
5) que estiguin subjectes a exàmens periòdics per part d’una autoritat o òrgan judicial, competent, independent i imparcial.
El Consell de Ministres del 21 de setembre passat el govern va informar sobre l’avantprojecte de Llei , que en correspondència amb l’expressat pretén una reforma de la legislació civil i processal en matèria de discapacitat.
(*) La CDPD és va aprovar a Nova York el 13 de desembre de 2006 i va ser ratificada per l’Estat espanyol el 23 de novembre de 2017. Per tant, està plenament i íntegrament inserida a l’ordenament jurídic i s’ha de complir i fer-se complir pel poder que correspongui.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat
La finalitat commemorativa d’aquest dia és la sensibilització social sobre la salut mental. El 1992 la World Federation for Mental Health (WFMH) va constituir-se per equiparar salut mental i salut física, proposant-se per objectius els de sensibilitzar la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar iniciatives que en millorin l’atenció. O sia, millorar la qualitat de vida i defensar els drets de les persones amb malaltia mental i/o amb discapacitat mental.
Però… Què és la salut? Segons la Federació, la salut és “l’estat que permet el desenvolupament òptim físic, intel·lectual i afectiu del subjecte en la mesura que no pertorbi el desenvolupament dels seus semblants”; això és, un estat vital que va més enllà del simple bon funcionament físic de si mateix. També l’OMS descriu la salut en una línia de fons similar: és “un estat complet de benestar físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o condició patògena“. La mateixa institució es refereix concretament a la salut mental com un “estat de benestar en què l’individu és conscient de les capacitats pròpies, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat’. Així doncs, la salut mental és la base pel benestar i funcionament afectiu d’un individu i d’una comunitat; el concepte de salut mental va implícit en el de salut.
Com podem les síndiques, síndics, defensores i defensors municipals de greuges promoure i protegir els drets humans de les persones amb malaltia i/o discapacitat mental? Aquestes estan exposades a una sèrie de violacions dels drets humans i la sovintejada estigmatització que han d’afrontar fa que se les margini socialment i que no se’ls dispensi l’atenció ni els serveis ni els suports que necessiten per desenvolupar una vida plena a la comunitat. Com podem des de les defensories evitar aquests estigmes, discriminacions, vulneracions o violacions dels drets de les persones? Seguidament n’aportem algunes idees:
– A les nostres resolucions i quan per la matèria sigui pertinent, citant la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. Aquesta convenció és dret intern de l’ordenament jurídic espanyol.
– En el treball diari i l’atenció a les persones, canviant actituds i millorant la sensibilització pròpia i exigir-la als respectius consistoris, a les organitzacions de persones discapacitades, a associacions de professionals, etcètera.
– De forma extensiva i com accions positives, més enllà de les competències, vetllant pels drets humans en les institucions de salut mental que hi hagi en els nostres municipis.
– Proposant medis per avaluar la qualitat de l’atenció pel que fa als drets humans; les persones han de poder presentar queixes en casos de violacions dels drets humans. Cal explicitar el què i el com.
– Aprofitant les ocasions protocol·làries, que són bastantes durant el mandat de les Sindiques i Síndics, per tal que l’Ajuntament augmenti el pressupost i el municipi inverteixi en salut mental. Una forma de fer-ho consisteix en capacitar el personal sensibilitzant-lo i formant-lo.
És un deure ètic. Les persones amb discapacitat mental necessiten suports a mida i cal preparar-se per a donar-los-hi. Cal actuar, primer directament amb les persones i segonament en les instàncies que ens són pròpies, el Ajuntaments.
Carles Dalmau i Ausàs
Ex-Síndic de Greuges de Sant Boi de Llobregat
Aquest article s’ha publicat originàriament a http://www.sindicsdecatalunya.cat
Un moment de l’acte celebrat el passat 25 d’Abril a Can Massallera.
De nou el grup Tertúlies Santboianes ens hem aplegat a Can Massallera per “tocar el tambor”. Hem convocat persones amigues, conegudes i saludades de la societat santboiana per tal que, assistint a la tertúlia-taula rodona, participin en aquest acte públic i obert, primer escoltant i després dialogant. També hem practicat dos exercicis de democràcia directa: hem votat en un referèndum “ad hoc” (sobre si la ciutadania ha de tenir l’obligació o no de participar) i hem respost una consulta. Ambdues activitats s’han realitzat online. Tot escoltant els quatre ponents volíem palesar com n’és de fàcil interactuar amb les TIC i com l’extensió d’aquestes eines han impactat i modificat comportaments i dinàmiques dels distints agents socials, la ciutadania, les associacions i les administracions públiques, principalment.
Ens han acompanyat quatre conciutadans ben actius i implicats en la participació ciutadana: Joan Ros, audiòleg; Mari Pau Martínez, responsable de la Plataforma Social Salesiana de Sant Boi-Salesians Sant Jordi; Paqui Soriano, advocada i mediadora, i Nico Cabezas, educador social i tècnic de projectes de governança de l’Ajuntament de Sant Boi. Totes i cada una d’aquestes persones han disposat de temps −limitat− per explicar-nos com han viscut la participació, quina opinió els mereixia l’actual estat de la d’aquesta i com albiren el futur. Seguidament, hem entrat en el debat entre els ponents i finalment amb el públic assistent al acte. A l’inici de l’acte, i una vegada fetes les presentacions de rigor, Xavier Fontbona ens ha instruït i ha coordinat la votació del primer referèndum ciutadà organitzat per Tertúlies Santboianes. A les 21:10, amb 10’ de retard sobre l’horari previst, hem procedit a respondre la consulta, els resultats de la qual s’han exposat al públic abans de finalitzar l’acte que ens aplegava. Quant a la valoració de l’activitat realitzada, una cop hem après la dinàmica de l’ús de l’instrument TIC, hem acordat que els assistents podien fer-la des del seu domicili durant tot el dia 26, a mode de dia de reflexió, i el dia 27 l’organització els reenviaria els resultats per correu electrònic.
De diverses maneres i posicionaments complementaris −segons la meva opinió− els ponents, primer, i les assistentes, després, han anat esmentant els distints processos participatius que hi ha hagut a la ciutat, les dinàmiques, certes valoracions i crítiques al sistema. S’ha emfatitzat la necessitat de treballar els valors de la participació durant la infància dels ciutadans i ciutadanes, des de l’escola i des del si de les organitzacions i les famílies. S’ha esmentat la necessitat que té la societat de repensar i de recrear els mètodes, eines i protocols de la participació, per a facilitar l’exercici del dret a la participació. Segur que em deixo molta tinta al tinter, però d’aquesta “tamborinada tertuliana” em ressonen alguns tocs, com ho són la constatació de l’interès social de la qüestió plantejada i del plantejament obert i interactiu amb tota la ciutadania, també aquella que no era present a l’acte, joves i ciutadania nouvinguda a la ciutat. Em quedo amb la idea que som ciutadania persistent.
Em quedo amb la idea que la participació ciutadana potser és un dret d’obligat compliment.
Tant les persones físiques com les associacions o persones jurídiques intervenen en els conflictes de forma passiva i activa per causes endògenes, exògenes o per ambdues alhora. En són part o, dit d’una altra manera, formen part d’un problema, situació, conflicte o plet.
La legitimació de les associacions com a part legalment reconeguda i susceptible de sotmetre’s a un procés de mediació deriva de la Llei 15/2009 de 22 de juliol de mediació en l’àmbit del dret privat, a l’article 2.2 a):
“La mediació civil a la qual fa referència aquesta llei comprèn qualsevol tipus de qüestió o pretensió en matèria de dret privat que es pugui conèixer en un procés judicial i que es caracteritzi perquè s’hagi trencat la comunicació personal entre les parts, si aquestes han de mantenir relaciones en el futur i, particularment, entre d’altres: a) els conflictes relacionals sorgits en l’àmbit de les associacions i fundacions.”
Convinguem ja des d’ara que el conflicte en si mateix és normal, forma part de l’existència, del ser i estar amb un mateix i en societat o associat. Les entitats, com les persones, som ens complexos. No comprendre-ho ni acceptar-ho és l’origen de moltes tensions, càrregues i confrontacions i sempre constitueix la gènesi o els símptomes dels conflictes relacionals o de la comunicació.
Els mediadors sabem que els conflictes tenen solucions (en plural); sembla evident. Igualment sabem acompanyar les parts en la construcció de les solucions o els acords; una tasca no tant evident. En un procés de mediació, basat en la combinació dels principis de voluntarietat de les parts, la imparcialitat de la persona mediadora, la confidencialitat, el caràcter personalíssim i la bona fe, hi intervenen factors molt diversos. A més a més dels principis legals esmentats, hi interactuen els principis, interessos i necessitats de les parts. Es prenen en consideració, entre altres, els aspectes emotius, socials, relacionals i de la comunicació així com els jurídics que legítimament viuen cada un dels subjectes involucrats.
La mediació és un sistema de resolució de conflictes. Per alguns és qualificat d’alternatiu, que pretén restablir la comunicació i la relació entre les parts i facilitar els treballs sobre els punts conflictius amb la finalitat que les persones o les associacions que van endinsar-se en els laberints dels conflictes cerquin els fils d’Ariadna particulars per a dissipar les resistències i albirar la solució a través de la construcció d’uns acords sostenibles.
Com a Síndics/ques o Defensors/es de la ciutadania emprem la mediació i les tècniques ADR (Alternative Dispute Resolution), estem amarats de la cultura de la Pau i acompanyem la ciutadania a la recerca de les solucions amistoses convençuts que moltes situacions qualificades de conflictes, com diria John Paul Laderach, més que conflictes són “enrredos” en els quals ens posem aquests meravellosos éssers complexos que som les persones i, per tant, les associacions.
(Article original Gener 2016)
No hi ha drets humans sense conscienciació. Si no passem de les declaracions als fets, de l’ordre noètic al fenomelògic, de la potencia a l’acte sols ens resten paraules. Verba volant. Si les parts involucrades o stakeholders no els fem reals i possibles, no hi ha drets humans. Si no minimitzem els obstacles i resistències per fer que els drets siguin eficaços i eficients, ràpids en la seva realització i supervisió i amb els costos proporcionats, no hi ha drets humans. Seran paraules que la realitat haurà buidat de contingut i de l’èsperit que les va inspirar .
Ateses les evidents resistències i les explícites vulneracions del Drets Humans a tot nivell, també a les ciutats, els subjectes i objectes dels drets humans, les persones, hem de renovar-nos en la practica de la conscienciació. A aquest fin respon aquest article escrit amb motiu del dia Internacional dels drets humans. La comunicació i exigència d’aquest drets ha de ser constant i repetitiva. Fins a setanta vegades set per dir-ho clar. Els agents u operadors dels drets – com s’ens diu darrerament- tenim el deure de comunicar aquesta bona notícia. Tot comunica segons Watslawich, tant la paraula com el silenci. El Síndics hem de comunicar no sols l’existència del Drets i denunciar les vulneracions sinó que tenim l’obligació d’exercir-los i fer-los complir per els propis ciutadans corresponsables i de defensar-los tothora.
Així com en el rigor democràtic de la divisió de poders, el jutjador ha de jutjar i fer cumplir el jutjat, el ciutadà, sobirà, mandatari i origen dels tres poders ha de viure en societat segons els principis i l’acatament als drets humans, respectant-los i fent-los respectar si cal. Es un deure sagrat del qual no és pot dimitir si valorem la pau, la justicia i la lllibertat. Obliga sempre, des de que en tenim consciència fins que deixem de tenir-la. I com a dipositaris d’aquesta missió hem de difondre-la i posar-la al dia per activa i per pasiva, verbal i gestualment i per tots els medis haguts i per haver. És peremtori fer-ho proactivament, amb realisme i esperança. Si, si, he escrit amb “esperança” i hi afegeixo amb militancia en el “compromis-deure-obligació” en l’objectiu comú de l’expansió dels principis que fonamenten els drets i el coneixement dels drets humans un per un i tots en conjunt.
El Síndics i Sindiques, defensors i defensores municipals de greuges o de la ciutadania som, ens sabem o reconeixem com un d’aquelles institucions compromeses i obligades a assolir aquest objectiu. El nostre àmbit territorial de treball son les ciutats i els ciutadans constitueixen la raó de ser dels drets que s’exerceixen, es respecten i es defensen al bell mig de les nostres ciutats.
Els tres pilars on reposen els Drets Humans són, la llibertat, la justícia i la pau. Aquests tres pilars amb diferens proporcions, es composen d’una amalgama d’actituds d’alt valor estratègic per a als humans. Aquestes actituds que han estat llargament desitjades i s’han elaborat amb la tecnologia més preuada -la cultura i l’educació- son d’una extraordinaria volatilitat i avui més que mai tant vital com l’aire que respirem, l’aigua o la llum del sol. El producte d’aquest ingent tasca consisteix en l’accció de respecte per la Dignitat dels membres de la familia humana i el Repecte per als drets iguals i inalienables de cada membre d’aquesta familia.
A la Declaració dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948 sobta que la paraula PAU sols s’hagi escrit una vegada. Les al·lusions a la justícia són implícites en tot l’articulat i pel que fa a la llibertat és reitera en la majoria dels 30 articles de que consta la declaració.
Dels tres principis actius per bastir la societat humana, principis i pilars insubstituibles, penso que la pau és la primigènia de la que sorgeixen la llibertat i la justícia. S’objectarà que sense justícia és compromet la llibertat i per tant la pau. Penso que en algun moment de l’evolució, l’esser humà va entendre que el més convenient per a ell, era l’absència de conflicte. Un medi ambient pacífic en el que viure i deixar viure. Estar en pau i ser transmissor d’aquesta forma d’estar en societat. Fent-ho, va aprendre a respectar la llibertat dels altres, que també ho aprenguèren i des de la vivència de la llibertat se’n derivà el gust per la justícia a fi de mantenir l’status quo assolit en termes de pau. Tot plegat ha merescut el transcurs d’uns 35.000 anys aproximadament. La primera gran declaració de que tenim coneixement s’esdevingué el 1285 ac amb motiu del tractat de Cadeix signat entre el impreris hitita i egipci. És el primer tractat diplomàtic del qual se’n té constància escrita, i va ser formalitzat entre el faraó Ramsés II i el rei Huttusilis III, setze anys després de la batalla de Cadeix que va enfrontar a ambdós regnes. Tenim molt incorporat a occident el decàleg de Moisès. Amb tot, no és fins el 1948 que els humans resolem declarar solemnement que tenim i ens devem dignitat. Som acreedors i deutors de la dignitat per el simple i extraordinari fet de ser persones. I en aquest positiu i permament reconeixement consisteix l’avenç tecnològic, en el respecte, un profund i actiu respecte per a totes i cada un dels humans, de les persones, de les seves diferències. Activar el respecte és dignificar la persona respectada o grup de persones alhora que resulta dignificat qui l’exerceix i actua segons aquell principi. Tothom hi guanya: win-win.
La Justicia, la llibertat i la pau són els tres costats d’un triangle que contè l’esséncia i causa eficient del “ser persona” des de les òptiques, política, social i jurídica. aquesta esséncia es la dignitat. Dignitat “per se”, per esser i per estar en comunitat.
El mateix succeeix en les ciutats. Aquestes seran més humanes, més dignes i dignificants dels ciutadans en la mesura que en elles s’exerceixen els drets i les obligacions dimanants del fet de ser ciutadà – persona que viu a la ciutat- en llibertat, justicia i pau.
Enguany, des de el dia 1 a l 11 d’octubre, diferents municipis del principat i en el marc del projecte conjunt i col·laboratiu conegut com “ Ciutats constructores de Pau” acolliren a sis activistes per la pau amb la finalitat de conscienciar a la ciutadania sobre l’importancia de la lluita per la construcció de la pau i els drets humans tot sensibilitzant a les seves poblacions sobre aquest tema i donara conèixer les experiències dels activistes per la pau per a la prevenció de conflictes, els acords de pau i el manteniment d’una pau duradora.
Ara i aquí, els Síndics, ajustant-nos a les realitats de cada municipi també fem, com s’ha dit, una tasca continuada de conscienciació. Ho fem tot traslladant a la ciutadania la important idea que son ells, cada un d’ells i no els altres, els veritables constructors de la pau. Heus aci la corresponsabilització social. Ho són en tant que persones dignes i dignificants, en tant que membres d’una familia, d’una comunitat de veïns, d’una associació, una ampa, un consell de barri, una comissió de festes o un colectiu reivindicatiu, un partit polític o una plataforma. La ciutadania a ciutat s’exerceix 24 hores al dia 365 dies l’any vivint i convivent amb llibertat, justicia i pau. Que la societat on vius sigui digna exigeix la teva conscienciació, ciutadà que m’has llegit. No miris enfora, al Ajuntament o al parlament, primer mira`’t a tu. Passa-ho als teus amics, coneguts i saludats. Prent-ne consciència i actúa. Actúa ja. Altrament no hi han drets humans.
M’explico. Dues frases ens interpel·len: “Si no ho veig, no m’ho crec” i “Creure és crear”. Bona part de l’èxit d’un procés de mediació es desenvolupa a l’espai que hi ha entre aquestes dues frases. Els mediadors diem: “Qui té el poder són les parts”. No tan sols ho diem sinó que ens ho creiem, en tenim la convicció.
També creiem que amb la mediació retornem el poder del canvi “apoderant” qui sempre l’ha tingut i el té, és a dir, les persones vinculades per una situació que elles viuen, perceben o entenen com a conflictiva. Així mateix, els mediadors i les mediadores sabem que les parts, en moltes ocasions, no són conscients que són posseïdores exclusives d’aquest “poder”.
Les parts tenen tota la capacitat d’obrar per assolir acords, per operar i per activar “el” o “els” canvis. És a dir, les persones, per mitjà del diàleg, poden crear i transformar la seva pròpia realitat. El secret per activar el canvi depèn d’elles. Quan les persones s’asseuen per primera vegada a la taula de mediació, els mediadors sabem que també hi ha els acords “en potència”. I també sabem que mesclat en la realitat de les parts hi han les més diverses barreres i resistències que impediran els acords.
En el treball d’acompanyament i conducció del procés de mediació hem de fer aflorar aquelles potencialitats d’ambdues parts en benefici propi i, molt possiblement, de terceres persones afectades per la situació conflictiva. Igualment, hem de restablir i equilibrar posicions entre les persones, polir les arestes, trencar les sagetes i dards enverinats i detectar i dissoldre les resistències. Com deia un professor de filosofia: “Hem de passar de l’ordre noètic al fenomenològic, de la potència a l’ acte”. Aquesta missió que coneixem bé les mediadores i els mediadors, tenim el mandat legal i l’obligació moral de fer-los-hi avinents a les persones que han sol·licitat i s’han avingut a cercar els acords en un procés de mediació.
Els mediadors també creiem que l’inici de l’acció transformadora, un primer efecte de la mediació, s’assoleix quan les persones es disposen a dialogar entre elles i davant d’una persona imparcial. És més, tot comença quan el mediador contacta amb una de les parts per proposar-li la mediació, o encara abans, tot comença quan algú és conscient que té un problema i cerca ajuda o la hi proposen.
Recentment he escoltat una magistrada que afirmava que la mediació -abandonant, sortosament ja, l’adjectiu d’ “alternatiu”- és una forma real d’impartir justícia atès que actua en el si dels conflictes reals que pateixen les persones, i no tant sobre els efectes jurídics, drets i obligacions derivades d’aquells conflictes. En altres paraules, en molts casos el procés judicial passarà, i s’executarà el que va estar jutjat, però els conflictes personals romandran, en molts casos, agreujats per un seguit de sentències. La mediació ha de treballar amb els conflictes reals de les persones, més que amb els seus drets i obligacions. Aquesta és una “idea-força” que cal potenciar i clarificar: la solució acordada passa per l’abordatge dels conflictes reals entre les parts; en primer lloc de les premisses i situacions conflictives en tota la seva amplitud, i en segon lloc de les solucions, acords o pactes.
Així doncs, aquestes creences que tenim els mediadors i les mediadores les hem de traslladar, comunicar, inculcar -diria jo-, a les parts “mediades”, als subjectes principals del procés de mediació. Resulta determinant que les parts ho assumeixin, que en prenguin consciència, que s’ho creguin. No n’hi ha prou que en tinguin un coneixement intel·lectual o que se’ls informi per garantir els seus drets i per respectar la seva llibertat alhora que es fa efectiu el principi de la voluntarietat. Certament sí, això ha de ser així, però cal focalitzar incisivament tot apel·lant a la intel·ligència de les persones que s’han de creure que la solució, els acords, els pactes i el canvi depèn únicament d’ells. Cal que els mediadors no avancem en la mediació si observem que aquesta presa de consciència de les parts no s’assoleix. Això resulta d’aquesta manera per l’evidència contrastada que si les persones no creuen en quelcom, no crearan les bases, les condicions, les actituds i les circumstàncies favorables als acords i, consegüentment, no veuran realitzades les expectatives de canvi o bé una part perjudicarà la possibilitat i el treball efectiu de l’altra. Cal que els mediadors, “in mediando” hi dediquem el temps necessari, que no menystinguem aquesta fase del procés.
Altrament, el desacord i la frustració està assegurada. D’alguna manera, el costum dominant en la cultura del conflicte, el sistema imperant es fonamenta en el fet que els problemes d’uns els solucionen uns altres. La delegació funciona així: “Jo em complico la vida i tu me la «descompliques», jo inverteixo energies i vitalitat en problematitzar un entorn i altres es guanyen la vida per dirimir sobre aquells problemes”. Així, resulta que el sistema ha inoculat als actors la creença que la solució la tenen altres, els experts, els professionals dels conflictes d’ “altri”, però mai un mateix. Aquesta perversa creença inserida en la consciència de la ciutadania és la gran resistència i dificultat amb què ens trobem els mediadors i les mediadores. És més, a parer meu és una de les causes per les quals no s’assoleixen acords ja que les parts no s’ho creuen, no són conscients del seu propi poder, de la seva capacitat transformadora. I com que no s’ho creuen, no ho visualitzem com a possible i, lògicament però equivocadament, no creen la seva nova realitat. Si fossin creients, possiblement actuarien en el canvi, o almenys el facilitarien.
– No m’ho puc creure! -digué Alícia.
– No pots? -digué la Reina en to compassiu-. Intenta-ho una altra vegada: respira fondo i tanca els ulls.
Alícia somrigué.
– És inútil intentar-ho -digué-. Hom no pot creure coses impossibles.
– Jo m’atreviria a dir que no has practicat suficient -digué la Reina-. Quan tenia la teva edat, sempre ho feia durant mitja hora cada dia! Caram! De vegades m’he cregut fins a sis coses impossibles abans del desdejuni.”
Carroll, Lewis: “Alícia a través del mirall”